Una escletxa de llum el va despertar com qualsevol altre dia. Una escletxa de llum que esdevindria una petita ombra unes hores després…la rutina: meravellosa quan es trenca, i meravellosa quan la trobes a faltar!I es que demanar la llibertat d’expressió avui dia continua sent una cosa difícil. Però el pobre il·lús no ho sabia. Pensava que la societat avançava de forma natural cap al respecte i la llibertat…i quin bleda!
Es preparà l’esmorzar com cada matí, amb un cafè que ja havia sigut escalfat més d’una vegada, i amb unes torrades amb oli per a espavilar i posar-se mans a la feina. Hi ha que estudiar, i el matí passa volant!
I vinga a passar apunts, i vinga a escriure a l’OpenOffice, i amb el missatger instantani engegat per a crear una falsa il·lusió d’estar acompanyat, i quan no, entrant a la nova xarxa social de moda a veure que han posat i que va a posar per a crear altra falsa sensació de comunitat unida. “I quins temps mes moderns! On l’abundant facilitat per a la comunicació s’ha convertit únicament en soroll, rebombori, enganys i pèrdua de temps!” Pensa ell mentre acaba de passar apunts per a l’examen de Xarxes, i apaga el navegador web.
I com Murphy mai s’equivoca, la impressora no té tinta. I a agafar l’abric, i baixar per les escales, que ja és quasi l’hora de dinar! “Agafaré un plec de signatures per a veure si vaig emplenant-lo!” Pensa el pobre il·lús mentre, a passes nervioses, camina cap a la copisteria de tota la vida.
“I quina cua!” Pensa després d’un “Bon dia” quasi sense alè. I és que els virus i els llapis de memòria no es duen bé. I les copisteries ho saben millor que ningú!. Com sempre, analitza l’espai on es troba. Que poc que li agrada estar en espais reduïts! “Res no passa sense ser abans un somni”. Això és el que posa al eslògan de la copisteria, en un cartell bonic que hi ha a la paret de la dreta, damunt de les targetes de felicitació. Però també s’adona que és l’únic que hi ha en la seua llengua a tota la tenda…Quan per fi li arriba el torn, el pobre il·lús li dona la seua unitat de memòria a la dependenta, i espera:
– Em voldries signar per a la campanya “Televisió sense fronteres”? – pregunta el pobre il·lús amb un somriure.
Però després d’unes explicacions breus sobre de que tracta la campanya, la senyora que s’ocupa de les còpies, li respon amb un to definitiu:
– No teniu altra cosa millor que fer?
El pobre il·lús (que fins a eixe moment no ho sabia), canvia de sobte la seua concepció sobre la societat en la que vivim, tot i que ja sospitava alguna cosa. La gent que lluita per la llibertat és pot contar amb els dits de la mà, i cap perfectament en un comentari del Twitter, i el que abans era un somni, ara esdevé malson.
————————————————————————————————-
I tot aquest rollo? Senzillament per dir que hi ha que somiar per a fer coses en el món actual. Entre tots podrem aconseguir aplegar fins a les 500.000 signatures a favor de la llibertat d’expressió. A favor de poder elegir que és el que volem veure (si es que volem veure alguna cosa). A l’any 2010 ningú pot dir que podem veure i que no.
També comentar que sempre hi haurà algú que veja amb mals ulls aquesta iniciativa.Probablement no sàpiguen ni de que va la cosa, o senzillament volen censurar les veus que no pensen com ells. Però tranquils, per què “Res no passa sense ser abans un somni”. I com a única representació en la nostra llengua entre totes aquelles frases de la tenda, tenim el deure de fer-la realitat: entre tots aconseguirem aquest somni!
Salutacions a tots els fedataris!
Es preparà l’esmorzar com cada matí, amb un cafè que ja havia sigut escalfat més d’una vegada, i amb unes torrades amb oli per a espavilar i posar-se mans a la feina. Hi ha que estudiar, i el matí passa volant!
I vinga a passar apunts, i vinga a escriure a l’OpenOffice, i amb el missatger instantani engegat per a crear una falsa il·lusió d’estar acompanyat, i quan no, entrant a la nova xarxa social de moda a veure que han posat i que va a posar per a crear altra falsa sensació de comunitat unida. “I quins temps mes moderns! On l’abundant facilitat per a la comunicació s’ha convertit únicament en soroll, rebombori, enganys i pèrdua de temps!” Pensa ell mentre acaba de passar apunts per a l’examen de Xarxes, i apaga el navegador web.
I com Murphy mai s’equivoca, la impressora no té tinta. I a agafar l’abric, i baixar per les escales, que ja és quasi l’hora de dinar! “Agafaré un plec de signatures per a veure si vaig emplenant-lo!” Pensa el pobre il·lús mentre, a passes nervioses, camina cap a la copisteria de tota la vida.
“I quina cua!” Pensa després d’un “Bon dia” quasi sense alè. I és que els virus i els llapis de memòria no es duen bé. I les copisteries ho saben millor que ningú!. Com sempre, analitza l’espai on es troba. Que poc que li agrada estar en espais reduïts! “Res no passa sense ser abans un somni”. Això és el que posa al eslògan de la copisteria, en un cartell bonic que hi ha a la paret de la dreta, damunt de les targetes de felicitació. Però també s’adona que és l’únic que hi ha en la seua llengua a tota la tenda…Quan per fi li arriba el torn, el pobre il·lús li dona la seua unitat de memòria a la dependenta, i espera:
– Em voldries signar per a la campanya “Televisió sense fronteres”? – pregunta el pobre il·lús amb un somriure.
Però després d’unes explicacions breus sobre de que tracta la campanya, la senyora que s’ocupa de les còpies, li respon amb un to definitiu:
– No teniu altra cosa millor que fer?
El pobre il·lús (que fins a eixe moment no ho sabia), canvia de sobte la seua concepció sobre la societat en la que vivim, tot i que ja sospitava alguna cosa. La gent que lluita per la llibertat és pot contar amb els dits de la mà, i cap perfectament en un comentari del Twitter, i el que abans era un somni, ara esdevé malson.
————————————————————————————————-
I tot aquest rollo? Senzillament per dir que hi ha que somiar per a fer coses en el món actual. Entre tots podrem aconseguir aplegar fins a les 500.000 signatures a favor de la llibertat d’expressió. A favor de poder elegir que és el que volem veure (si es que volem veure alguna cosa). A l’any 2010 ningú pot dir que podem veure i que no.
També comentar que sempre hi haurà algú que veja amb mals ulls aquesta iniciativa.Probablement no sàpiguen ni de que va la cosa, o senzillament volen censurar les veus que no pensen com ells. Però tranquils, per què “Res no passa sense ser abans un somni”. I com a única representació en la nostra llengua entre totes aquelles frases de la tenda, tenim el deure de fer-la realitat: entre tots aconseguirem aquest somni!
Salutacions a tots els fedataris!