Avui, dia sense cotxe, partits com La Falange, Alianza Popular, España 2000, Democracia Nazional i etc. etc, sortiran al carrer a cridar coses com les que ixen a aquest vídeo de fa un any, al dia sense cotxe a Navarra.
"Espanya 1 y no 51", "Espanya entera y solo una bandera", "Viva espanya, japuta", "Rojos no, hijosdeputa, rojos no", … M’agrada molt el portaveu que diu "No se puede hacer caso de gente enferma i fanática", i al final del discurs, el seu company alça la mà com Hitler per a despedir-se dels seus votants.
A mi aquest vídeo en fa por, però molta por. Si aquesta gent la votara mes gent, seria quan tindríem una guerra civil, però a aquests partits que van amb la bandera de franco, alçant la mà com els nazis, i amb aquest fanatisme, no els il.legalitzen, per què? Bon dia sense cotxe.
Bartomeu Mestre: Això és Alabama! (X)
Reproduït de http://www.diaridebalears.cat
Això és Alabama! (X)
(Les cartes que precedeixen la que publicam avui varen aparèixer a Diari de Balears els dies 9, 11, 16, 19, 23, 26, 29 de setembre i 2 i 7 d’octubre).
DESSETENA REFLEXIÓ: el dret a l’Autodeterminació és com la Llei del divorci. La derrota d’Almansa (1707) va fer espanyols, per la força de les armes, els aragonesos i els valencians. El refranyer n’ha guardat memòria: «mal d’Almansa a tots alcança», «tots els mals vénen d’Almansa»… Les tropes dels borbons no cremaren fotografies, sinó pobles sencers com Vila-Real o Xàtiva, on els habitants són anomenats socarrats, perquè l’exèrcit va cremar les dones i els infants que s’havien refugiat a l’església de Sant Francesc. Per això, Xàtiva manté un retrat de Felip V amb el cap per avall. Després de València, la caiguda de Barcelona (1714) i el desembarcament a Cala Llonga (1715), esclafant la defensa felanitxera, completaren la submissió de la nostra nació, arrodonida amb els Decrets de Nova Planta. Han passat 300 anys i es manté la dominació en tots els ordres: militar, econòmic, social, lingüístic, cultural i judicial. El símil és bo d’establir. En línia amb la seva tradició (»la mujer en casa con la pata quebrada») Espanya ens manté tancats, ens obliga a transferir-li l’administració dels nostres recursos, ens agredeix amb impunitat sempre que vol i, si ho denunciam, ens acusa de mentir. Quan es tramità la Llei del divorci, eren de preveure els crits hipòcrites de l’Església i de la dreta per tapar la realitat social. Després, els crítics se n’aprofitaren de valent. L’Església legítima, amb un negoci immoral, anul·lacions a cop de talonari. Els polítics que s’havien significat en contra no varen tenir manies a dissoldre el seu fracàs matrimonial. Si la Llei del divorci regula el dret a la llibertat personal, el dret dels pobles a l’emancipació també està reconegut internacionalment, però, en aquest cas, l’oposició a l’exercici del dret no es limita a la dreta i a l’Església. Dit de manera simplista: el dret a l’Autodeterminació és el dret del divorci dels pobles, constitueix un principi fonamental dels drets humans i esdevé el taló d’Aquil·les dels estats opressors. L’any 1976 va entrar en vigor el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics que proclamaren les Nacions Unides. Espanya s’hi va adherir dia 28 de setembre d’aquell any a Nova York (vg. BOE 103 de 30-4-1977) i el va ratificar dia 27 de juliol de 1977. I què diu exactament el Pacte? L’article primer assenyala: «Tots els pobles tenen dret a la lliure determinació. Els Estats, incloent-hi els que tenen responsabilitat d’administrar territoris no autònoms, i territoris en fideïcomís, promouran l’exercici del dret a l’autodeterminació i el respectaran d’acord amb les disposicions de la Carta de les Nacions Unides». La Constitució espanyola (a diferència de les d’Alemanya i Portugal, per posar dos exemples propers) no va incloure el dret en el redactat, però tant és, perquè els tractats internacionals són de rang superior i el dret plenament vigent. D’altra banda, algú s’imagina que un marit o una esposa prohibeixi al cònjuge plantejar el divorci? Espanya no només s’ho imagina, sinó que ho practica! La histèria d’Espanya davant de la proposta d’Ibarretxe, delata l’arrogant pretensió de supeditar el dret dels bascos a decidir el seu futur al «permís» dels espanyols. A escala local, algú s’imagina que els pollencins votin la independència d’Ariany? Han de votar els germans del marit la petició de divorci de l’esposa? La conducta d’Espanya fa tremolar els ciments de la democràcia, provoca vergonya política aliena i delata el concepte colonitzador! Dir que demanar l’opinió a la ciutadania és un xantatge, descriu el sentit imperialista! Amb la darrera restauració borbònica, hem reculat fins a extrems que ningú no hauria pensat mai. L’octubre de 1968 Guinea Equatorial, per voluntat exclusiva dels guineans, va assolir la independència. 40 anys després, la «corona» i els partits espanyols es neguen a escoltar la veu del nostre poble que volen seu per força. El pacte amistós amb Espanya no és possible i no s’ha perdut de part nostra (en tot cas, per un excés de paciència). No veure això és patir la síndrome d’Estocolm que afecta les persones segrestades! (Continuarà si el director d’aquest diari m’ho permet).
Bartomeu Mestre i Sureda, autor de «La identitat reeixida».