Aquest apunt ha sigut rescatat del meu bloc a Vilaweb i va ser escrit el 27 de setembre de l’any 2007. La descàrrega inclou el CD normal més la versió orquestral amb la Filharmònica de Londres. El proper 11-11-11 surt el nou senzill de Nightwish, “Storytime”, i el 2 de desembre el disc “Imaginaerum” a Europa.
Per fi, i després de uns mesos escoltant una promo amb “voiceover” ja tinc el disc sense aquella veu publicitària molesta.
Estem davant del que pot arribar a ser el disc, ja no de la setmana, si no d’aquest any i del vinent. Aquesta meravella anomenada Dark Passion Play, compta amb la col.laboració de l’Orquestra Filharmònica de Londres, encarregada, entre altres, de la b.s.o d’ “El Senyor dels Anells” “La misión” o “Philadelphia”, quasi res. El disc es la presentació de la seva nova vocalista, Anette Olzon. Aquesta jove, personalment, m’ ha fet oblidar a l’anterior vocalista Tarja Turunen, a pesar de les diferències musicals entre els dos, i ha fet un treball extraordinari i costós, donant-li una personalitat a la banda, en lloc d’intentar imitar a l’altra cantant.
El disc comença amb el meravellós “The Poet and the Pendulum” (El poeta i el pèndol) una èpica de 14 minuts on es troben tots els elements de la banda: la força del metall, la dolçor dels arranjaments orquestrals, la veu melodiosa o rabiosa de la cantant, riffs majestuosos, canvis de ritme trepidants… en fi, es com veure una pel·lícula èpica amb els ulls tapats (jo diria que millor). Probablement el millor tema que ha composat mai Nightwish.
[youtube http://www.youtube.com/watch?v=hTdhXxxWREo]
Continua amb la polèmica “Bye Bye Beautiful” (Adéu guapa), un tema que serveix per a despedir a l’anterior vocalista, Tarja, des d’un punt de vista crític.El tema en qüestió es similar al seu anterior èxit “Wish I Had an Angel”, amb els tocs de metall industrial, i la combinació de la veu melòdica d’ Olzon i la rabiosa del baixista Marco Hietala, convertint el tema en una explosió d’adrenalina. Després ens arriba el segon single, “Amaranth” una cançó similar a “Nemo” però més dura i amb una tornada realment preciosa. Ha segut número 1 a diferents països, com a Finlàdia i Hongria. Probablement siga la cançó més comercial de tot el disc.
[youtube http://www.youtube.com/watch?v=GdZn7k5rZLQ]
“Cadence of Her Last Breath” (La cadència del seu darrer alè) , comença amb la respiració exaltada de la seva cantant, i és la millor manera de definir-la. Una cançó que va muntant de ritme fins acabar ofegant.
“Master Passion Greed” (El mestre de la passió i la cobdícia) és possiblement el tema més dur que he sentit d’ells. Comença amb un ritme Thrash, i en ella solament canta Marco Hietala, donant-li tota la ràbia possible per a un tema que en directe farà que sacsegem el cap amunt i avall. El tema acaba amb l’orquestra filharmònica amb els metalls creant una atmosfera de pel·lícula. Després de tanta majestuositat i ritmes ràpids i ofegants, arriba el moment tranquil del disc amb “Eva” un tema on la seva cantant ens demostra el seu talent, acompanyada de l’orquestra en la primera part de la cançó, per a poc després anar entrant els demés elements de la banda, fins acabar amb un final imponent.
Amb els teclats de Tuomas Holopainen, principal compositor de la banda, comença “Sahara” que anirà in crescendo fins aplegar a un rimte més pausat, dut a terme per els acords de Emppu Vuorinen i la bateria de Jukka Nevalainen. El tema acaba amb una melodia potent i amb molta força. Com veieu, els elements claus per a definir aquest àlbum són: força i majestuositat.
El tema més tenebrós de tot el disc s’anomena “Whoever Brings the Night” (Qui porta la nit) on ens deleiten amb els seus elements més gòtics. Uns ritmes a contratemps, després a temps, ara doble bombo, ara entra l’orquestra…molt complicat d’executar, però magnífic per a l’oïda. Deuen estar ja pensant com duran tots aquests elements al directe, però promet ser un gran espectacle.
El tema més gòtic del disc, similar a uns Him, el trobem amb “For the Heart I Once Had” (Pel cor que una vegada vaig tenir), on una tornada enganxosa acabarà muntant de registre cap al final del mateix, demostrant altra vegada les qualitats d’ Anette.
[youtube http://www.youtube.com/watch?v=x2sd8UMUaIk]
Una pluja, tambors, guitarres acústiques. Ens trobem a la Lapònia finesa (on es va rodar el vídeo),i amb tots els elements màgics d’aquestes terres, amb el tema “The Islander” (El Illenc), on comença cantant Marco Hietala, en el tema més estrany del disc, que recorda a aquell meravellós “Mary’s Creek Blood” de l’anterior album. Poc després s’uneixen les dues veus, gaites, flautes, i els tambors marcant sempre el temps. El so del mar dona pas al següent tema, també amb tocs folklòrics, al més pur estil del ”Over the Hills and Far Away” (Sobre els turons i més enllà) de Gary Moore, que ja versionaren Nightwish. Una gaita acompanya la primera part, moguda i alegre, d’aquest “Last of the Wilds” (El darrer dels salvatges) el tema més fester de tot el disc, amb un violí que pot recordar a Mägo de Oz, i totalment instrumental. La flauta es preciosa, acompanyada de les acústiques, per acabar amb tot el poder de les guitarres metàliques.
Abandonem Lapònia, i ens clavem una altra vegada en la més tenebrosa Finlàndia, en aquesta “7 days to the Wolves” (Els 7 dies dels Llops) que ens porta un tema més típic de Nigthwish amb la veu d’Anett i Marto Hietala alternat-se en la tonrada, i amb una majestuosa orquestra. Una tornada per a cantar als directes, i que promet ser un èxit als seus concerts. Un violí acompanya la part intermèdia , que dona pas a uns crits d’angoixa per part d’Anette, i una altra vegada la tornada, fins acabar d’una manera imponent.
Els disc finalitza amb “Meadows of Heaven” (Les praderies del cel) altra balada preciosa, que si l’haveren composat els imbècils més repugnants de qualsevol programa de telebrossa, haguera segut numero 1 a tot el planeta. La diferència es que aquesta està composada per una persona que s’estima la música, no els bitllets. Una orquestra acompanya a la ja meravellosa Anette Olson (Tarja, qui és Tarja?), on es mesclen flautes, violins… recordant-nos el nostre viatge a Lapònia fa unes cançons. Comença suaument, fins acabar amb una explosió de passió, amb veus Gospel o Soul cap al final de la mateixa. Perquè aquest disc es diu “Dark Passion Play”, on s’executen (Play) amb passió (Passion) la música gòtica i heavy que tant ens agrada (Dark).
Sens dubte, un àlbum imprescindible per a qualsevol persona, ja siga amant de la música clàssica, el Rock , Jazz, el Folk, Blues, etcètera. Abstenir-se amants del maquineo, el techno-rumba, o el pop més fastigós, no crec que la seva ment puga digerir tanta música en un interval de 75 minuts i 45 segons.
El Metall segueix més viu que mai, i discos com aquest ens ho demostren. Llarga Vida al Rock!!!!!!