ALERTA! Aquesta banda practica música “underground” que no té res a veure amb la música tradicional i comercial. La música de Moonsorrow tracta de representar situacions no convencionals i fer que la teua imaginació cree paisatges del no res a través de sons i música. Les situacions que crea Moonsorrow són d’escenaris terrorífics o apocalíptics que no es tracten mai a la música “convencional”.
“Capítol Cinquè: Devastat” i “Com ombres vivim a la terra dels morts” són dos discos de la banda finesa Moonsorrow. Una banda que practica metall folklòric pagà amb tocs èpics i foscos. També hi ha qui ho defineix com a Viking Metal.
L’àlbum “Viides Luku – Hävitetty”, va ser definit pel New York Times com “un àlbum fascinant i ple de música“. I es que aquesta banda no es pot escoltar als altaveus dolents d’un portàtil… hi ha que agafar uns bons auriculars i descobrir cada matís i cada paisatge. Tancar els ulls i imaginar-te el que et conten aquestos finesos o imaginar-te el que tu vulgues. Però està clar que amb uns noms com “Devastat” i “Les ombres al caminar a la terra dels morts”, pots imaginar-te que és la destrucció de la terra, i el posterior desenllaç dels supervivents a les ombres d’un món en runes. Pots ajudar-te amb les traduccions a l’anglès de les seues lletres.
Baixa ” V: Hävitetty” (320 Kbps)
El capítol cinqué, “Hävitetty” , es composa de dues peces extenses cantades, xisclades o escridassades en finlandès, una de les llengües més estranyes del planeta.
La primera cançó, “Jäästä Syntynyt / Varjojen Virta”, que es tradueix com a “ Nascut del gel / La corrent de les ombres“, comença amb una guitarra melancòlica, nascuda del gel. Poc a poc la música va guanyant en intensitat i complexitat i va sonant cada vegada més metàl·lica, fins arribar a un moment de clímax post-apocalíptic. Després, al minut 16 torna altra vegada la calma amb una guitarra acústica i acordions amb sabor de música finlandesa. Però la calma rebenta una altra vegada amb una tempesta de metall negre que culminarà al minut 21, per a realitzar el desenllaç mitjançant un ritme majestuós ple de “riffs” absolutament heavys.
La segona cançó “”Tuleen Maa Ajettu” (“Una terra clavada al foc)” , comença de les cendres de l’anterior, amb tambors tribals i cants de guerra, i amb una guitarra acústica que ens condueix poc a poc, una vegada més, cap a riffs típics del Viking Metal. Cap al minut 8 podem escoltar uns cors i una vegada més els tambors de guerra, aquesta vegada amb un acordió. Cap al minut 13 explota la violència de forma desenfrenada, amb la part més ràpida i contundent de tot el disc, i on podem apreciar que Llucifer a fet acte de presència en la composició del disc. Tot acaba amb uns sons inquietants on s’aprecia el vent i el foc.
Baixa “Varjoina kuljemme kuolleiden maassa” (320 Kbps)
Però la història no acaba ací, ja que “Com ombres vivim a la terra dels morts“ és la continuació de “Devastat”. Aquest disc té 4 cançons i 3 àudios per a submergir-nos, més si cap, en una situació post-apocalíptica.
Aquest disc és més ombrívol, més fosc, més pesat i més opressiu en general. Ens posem a la pell d’un supervivent d’algun tipus de catàstrofe apocalíptica. Realitzem un viatge a territoris de mort i foscor, i a un infern de neu i gel. M’encanta també les diferents formes en que tracten la melodia principal, donant-li cada vegada una interpretació i una sonoritat.
“Huuto” (El Crit) és possiblement la millor cançó d’aquest disc. Comença després del udol d’uns llops i el caminar lent i desesperat d’un supervivent de l’apocalipsi, amb una guitarra acústica marcant el temps. Després amb riffs marca de la casa, i una vegada més la melodia principal de l’àlbum amb la veu desgarrada del cantant. Aquesta té més matisos i més canvis, i podem tornar a escoltar violins i tambors cap a la meitat de la peça, en un ritme marcial. Acaba aquest crit amb la melodia principal del disc, però molt tètrica i intrigant, mentre escoltem una vegada més unes passes en la neu…
En el tram final del disc tenim “Kuolleille” (Cap a la mort), acompanyat d’uns crits dolorosos i d’angúnia. Ací és quan entra en joc la principal trama del disc, el concepte principal de tot l’àlbum. A l‘última cançó “Kuolleiden maa – La terra dels morts”, ens podem imaginar un terreny extens, ple de cadàvers, i a un supervivent que, entre dolors i misèries, tristeses i agonies, es prepara per a una fúria titànica que ens dóna la benvinguda a les tenebres i a la malenconia. Les guitarres i els paisatges que dibuixen ens transporten a un lloc llòbrec i infernal. Les melodies acústiques també es donen cita, així com la velocitat més pròpia del Black Metal. Absolutament al·lucinant el solo de guitarra quan queden 6 minuts per acabar aquesta experiència aterridora, i els darrers cors i colps de tambor que donen punt i final a l’angoixa.
Una experiència gens convencional és la que en porta Moonsorrow. No deixarà indiferent a ningú, sens dubte. Uns clamaran al cel, i altres donaran les gràcies a l’infern al veure una obra provocadora i original dins d’un mar de grups que són còpies de còpies.