Els qui hem anat a mecanografia, sabem que la carta “Luis Soria” era el monstre final, la pantalla per passar-te el curs.
Quins records! La temuda “Luis Soria”. Era la pantalla final. Fa unes setmanes em vaig fer amb aquestes fotografies i no he pogut evitar parlar d’ella i d’aquell reducte de felicitat que va ser Ca Elvira.
Els qui hem anat a mecanografia, amb la nostra màquina d’escriure Olivetti (o altres), hem aprés a teclejar a la velocitat de la llum. No tan sols les tecles costaven més de prémer, sinó que la professora (Elvira, “la viuda”), ens cronometrava meravelles com aquesta de dalt. Amb 300 pulsacions per minut la primera vegada que la feies. I per al repàs, a 440 pulsacions per minut. Havies d’escriure la carta de dalt en menys de 6 minuts i amb màxim 3 errades.
També hi havia fragments que havies de fer en 1 minut, o en 2…etcètera. Totes les castelludes i castelluts que hem anat recordem amb carinyo allò de “Els de uno ja!”. La dona té el cel guanyat. No poques vegades fèiem trastades! Recorde a algú avançant el rellotge per eixir abans o algunes bromes que li feien els alumnes. “Parle jo o passa un carro?”, i el típic que imitava al carreter…
Recorde les vesprades a “Ca Elvira” amb molta estima. Vesprades que et passaves aprenent a escriure i aprenent a viure: les bromes, la convivència amb altra gent i els primers enamoraments. Acampades d’estiu on començaves a beure el primer “vi en casera” i empinar-te el porró. La piscina, els jocs, les excursions, l’acampada…estius que no s’acabaven, d’aquells idíl·lics, on la vida era infinita i tot estava per fer.
Hem d’agrair-li a Elvira que ens va ensenyar a escriure i també a viure, sens dubte. Tant de bo poguérem tornar a un d’aquells estius.
