Per fi, i després de uns mesos escoltant una promo amb "voiceover", ja tinc el disc sense aquella veu publicitària molesta.
Estem davant del que pot arribar a ser el disc, ja no de la setmana, si no d’aquest any i del vinent. Aquesta meravella anomenada Dark Passion Play, compta amb la col.laboració de l’Orquestra Filarmònica de Londres, encarregada, entre altres, de la b.s.o de "El Senyor dels Anells", "La misión" o "Philadelphia", quasi res.
El disc es la presentació de la seva nova vocalista, Anette Olzon. Aquesta jove, personalment, ha fet oblidar a l’anterior vocalista Tarja Turunen, a pesar de les diferències musicals entre els dos, i ha fet un treball extraordinari i costós, donant-li una personalitat a la banda, en lloc d’intentar imitar a l’altra cantant.(continua…).
Descarrega Directa amb File Factory, ACÍ .
El disc comença amb el meravellós "The Poet and the Pendulum",
una èpica de 14 minuts on s’encontren tots els elements de la banda: la
força del metall, la dolçor dels arranjaments orquestrals, la veu
melodiosa o rabiosa de la cantant, riffs majestuosos, canvis de ritme
trepidants… en fi, es com veure una pel.lícula èpica amb els ulls
tapats (jo diria que millor). Probablement el millor tema que han composat mai Nightwish.
Continua amb la polèmica "Bye Bye Beautiful"
, un tema que serveix per a despedir a l’anterior vocalista, Tarja, des
d’un punt de vista crític.El tema en qüestió es similar al seu anterior
èxit "Wish I Had an Angel", amb els tocs de metall industrial, i la
combinació de la veu melòdica de Olzon i la rabiosa del baixista Marco Hietala, convertint el tema en una explosió d’adrenalina.
Després ens arriba el segon single, "Amaranth",
una cançó similar a "Nemo", però més dura i amb una tornada realment
preciosa. Ha segut nº 1 a diferents països, com a Finlàndia i Hongria.
Probablement siga la cançó més comercial de tot el disc.
"Cadence of Her Last Breath",
comença amb la respiració exaltada de la seva cantant, i es la millor
manera de definir-la. Una cançó que va muntant de ritme fins acabar
ofegant.
"Master Passion Greed"
és possiblement el tema més dur que he sentit d’ells. Comença amb un
ritme Trash, i en ella solament canta Marco Hietala, donant-li tota la
ràbia possible per a un tema que en directe farà que sacseges el cap
amunt i avall. El tema acaba amb l’orquestra filharmònica amb els
metalls creant una atmosfera de pel.lícula.
Després de tanta majestuositat i ritmes ràpids i ofegants, arriba el moment tranquil del disc amb "Eva",
un tema on la seva cantant ens demostra el seu talent, acompanyada de
l’orquestra en la primera part de la cançó, per a poc després anar
entrant els demés elements de la banda, fins acabar amb un final
imponent.
Amb els teclats de Tuomas Holopainen, principal compositor de la banda, comença "Sahara", que anirà "in crescendo" fins quedar amb un ritme pausat, dut a terme per els acords de Emppu Vuorinen i la bateria de Jukka Nevalainen.
El tema acaba amb una melodia àrab i amb molta força. Com veieu, els
elements claus per a definir aquest àlbum són: força i majestuositat.
El tema més tenebrós de tot el disc s’anomena "Whoever Brings the Night"
on demostren per què tenen elements de metall gòtic. Uns ritmes a
contratemps, després a temps, ara doble bombo, ara entra l’orquestra…
molt complicat d’executar, però magnífic per a l’oïda. Deuen estar ja
pensant com duran tots aquests elements al directe, però promet ser un
gran espectacle.
El tema més gòtic del disc, similar a uns Him, el trobem amb "For the Heart I Once Had"
, on una tornada enganxosa acabarà muntant de registre cap al final del
mateix, demostrant altra vegada les qualitats de Anette.
Una
pluja, uns tambors, guitarres acústiques. Ens trobem a l’Irlanda
profunda, i amb tots els elements màgics d’aquestes terres, amb el tema
"The Islander", on comença
cantant Marco Hietala, en el tema més estrany del disc, que recorda a
aquell meravellós "Mary’s Creek Blood" de l’anterior disc. Poc després
s’uneixen les dues veus, gaites, flautes, i els tambors marcant sempre
el temps. El so del mar dona pas al següent tema, també amb tocs
Irlandesos, al més pur estil del "Over the Hills and Far Away" de Gary
Moore, que ja versionaren NightwishNightwish. Una gaita acompanya la primera
part, moguda i alegre, d’aquest "Last of the Wilds",
el tema més fester de tot el disc, amb un violí al més pur estil Mägo
de Oz, i totalment instrumental. La flauta es preciosa, acompanyada de
les acústiques, per acabar amb tota la força de les guitarres
metàliques.
Abandonem Irlanda, i ens clavem una altra vegada en la més tenebrosa Finlàndia, el país d’origen d’aquest grup, en aquesta "7 days to the Wolves",
que ens porta un tema més típic de Nightwish, amb la veu d’Anett i
Marco Hietala alternat-se en la tornada, i tot el poder de l’orquestra.
Una tornada per a cantar als directes, i que promet ser un èxit als
seus concerts. Un violí acompanya la part intermitja, que dona pas a uns crits d’angoixa per part d’Anett, i una altra vegada la tornada, fins acabar d’una manera imponent.
Els disc finalitza amb "Meadows of Heaven", altra balada preciosa, que si l’haveren composat els imbècils més repugnants de qualsevol programa de Telebrossa, haguera segut nº1 a tot el món. La diferència es que aquesta està composada per una persona que s’estima la música, no els bitllets. Una orquestra acompanya a la ja meravellosa Anett (Tarja, qui és Tarja?), on es mesclen flautes, violins, recordant-nos el nostre viatge a Irlanda fa unes cançons. Comença suaument, fins acabar amb una explosió de pasió, amb veus gospel o soul cap al final de la mateixa. Per que aquest disc es diu Dark Passion Play, on s’executen (Play) amb pasió (Passion) la música gòtica i heavy que tant ens agrada (Dark).
Sens dubte, un àlbum imprescindible per a qualsevol persona, ja siga amant de la música clàssica, del rock , del jazz, del blues, etc. Abstenir-se amants del maquineo, el techno-rumba, o el pop més fastigós, no crec que la seva ment puga digerir tanta música en tan poc de temps.
El Metall segueix més viu que mai, i discos com aquest ens o demostren. Llarga Vida al Rock!!!!!!