Avui ha eixit ja el disc! Un poc de Hard Rock “macarra”, brut, alcohòlic i eròtic per a començar l’estiu de forma salvatge.
Els Mötley Crüe, grup importantíssim dins del Hard Rock mundial (amb més de 45 milions de discs venuts arreu del món), tornen després de 8 anys sense traure cap disc d’estudi (recopilacions i directes en han tret unes quantes…). I la veritat es que com amb Def Leppard, han tret un disc que impressiona.
Famosos per les seues aventures amb les drogues (Vince Neil, el cantant, la va palmar camí de l’hospital per sobredosis
d’heroïna. Posteriorment va ser ressuscitat amb dues injeccions
d’adrenalina…), el sexe, els tatuatges, Pamela Anderson (Tommy Lee, el bateria, també va fer de les seues amb aquesta deesa de la silicona) i totes les històries típiques (llançament de televisors, escàndols públics, homicidis involuntaris…) que fan d’aquesta banda de rock una de les més autodestructives de la història.
Des de la inicial “Face Down in the Dirt”, fins al últim tema “Goin’ Out Swingin'” (vaja tema!), que els Mötley Crüe ens donen una classe magistral del millor rock dur. Sense lloc per a les balades!
“The Saints of Los Angeles”, el primer senzill, es una cançó que plenarà estadis, al igual que “Goin’ Out Swingin”, “Face Down in the Dirt” “The Animal in Me”… no hi ha molt que parlar d’aquest disc, ja que totes les cançons segueixen la mateixa línia Hard Rock bruta i “macarra”, però del que no hi ha cap dubte es que no sobra ni falta res. Impressionant. Els Mötley sonen millor que mai: guitarres, baix, veu i bateria sonen acollonants. El millor disc des d’aquell Dr. Feelgood!!