BOUS EMBOLATS A CASTALLA: La nova parida del nostre batlle

Embolar a un bou o a una vaca
significa instal·lar-se uns artefactes de ferro apretats amb cargols en
els extrems de les seves banyes, que contenen unes boles amb una
matèria inflamable que crema com una torxa durant llarg temps.

Per
poder dur a terme tal gesta, els homes més “atrevits” del poble,
mostren la seva “valentia” unint-se en massa a fi de, en primer lloc,
col·locar una corda al voltant del coll de l’animal, el qual es troba
encaixonat, sense menjar, aigua ni ventilació, esperant que la porta
del seu taüt s’obri per conduir-lo a l’infern.

Tot
seguit, després d’obrir l’esmentada porta, tiren tots de la corda amb
força i l’animal, en sortir, queda encastat de cap contra un gros
tronc de fusta plantat a terra, que a través d’un forat en la seva
part posterior, deixa que la corda li travesse i es faja que s’esvare perquè el seu pesat cos quede ben immobilitzat en tirar d’ella.
Aquest és la part més espectacular de la “festa” per a tot bon
aficionat. És en aquest punt quan la gran majoria satisfeix la seva
il·lusió de tirar de la corda per davant, o bé, tirar del cos de
l’animal per darrere, ja que mentre el seu crani està incrustat contra
el tronc i la corda exerceix la màxima tracció cap a davant gràcies als
infinits voluntaris que tiren de la, la cua, el llom, i en definitiva,
l’animal  indefens queda a disposició de qui vulgua estirar-lo per
enrere. El nombre de voluntaris és directament proporcional a la
longitud de la corda i del cos (especialment de la cua).

Durant
el moment descrit, l’animal immobilitzat, aterrit, agredit i sense cap
possibilitat de defensar-se, mugeix amargament de dolor i desesperació.
No és necessari presenciar l’acte per sentir els seus mugits, se solen
percebre de bastant lluny com un crit esquinçador de socors, al mig de
la foscor d’una nit en què una multitud humana sembla haver-se posat
d’acord, com les formigues d’un formiguer o les abelles d’un eixam, per
dur a terme la tasca gairebé amb la mateixa precisió i coordinació que
elles.

Una
vegada pres el foc a les boles, es deixa anar l’animal perquè correga
dins d’un recinte de carrers tallats a l’efecte. De vegades també es li embola en places, encara que és molt menys freqüent.

A l’embolada, el segueixen els comentaris sobre el valerós coratge de l’eixam humà que l’ha fet possible. (uii…que valents, eh?)

L’animal,
al qual sovint no solament se li col·loquen les boles, sinó també una
albarda amb campanes al voltant del seu coll, té com a primer instint
córrer per allunyar-se ràpidament d’aquest tronc on se li ha produït
tant dolor, en sentir-se, d’alguna manera “alliberat”. Mes les vaques i
els toros són mamífers superiors dotats d’una intel·ligència que els fa
advertir-se amb promptitud que per més salts que donen, no aconseguiran
desprendre’s d’aquest foc instal·lat sobre els seus caps i que aquest
laberint dins del qual es troben, no té cap possibilitat d’escapatòria.
Així doncs, els seus moviments aviat comencen a ser molt reduïts, sent
els mateixos aficionats a la “festa” els que la defineixen com avorrida
després dels primers 10 o 15 minuts.

Embolat, desconcertat i sol entre tants éssers estranys cridant-lo i
provocant-lo, l’animal no entén què està succeint, està esgotat i
possiblement deshidratat, després d’haver estat hores o fins i tot dies
dins d’aquest fèretre especialment dissenyat per a ell, on no se li ha
permès moure’s, ni girar-se, ni rascar-se… no sent ganes de divertir
ningú en aquest joc injust a què ha estat sotmès per força pels seus
segrestadors i els seus botxins, només estableixi desigs que el deixen
en pau.

El
pes de les boles ancorades a les seves banyes, la llum encegadora del
foc pròxima als seus ulls, el terrabastall causat pels milers
d’aficionats que li envolten, àvids de violència, i la desesperació en
comprendre, a la seva manera, que l’alliberament no existeix per a ell,
porta escrit en la seva mirada el vertader significat de la paraula
solitud.

Després d’haver presenciat aquesta peculiar
forma de tortura, després d’haver hagut de créixer entre ella, després
d’haver sabut percebre el silenciós sofriment d’aquests éssers
innocents i després d’haver vist com de vegades per “accident” se li
pot calar foc a l’animal sencer, jo estableixo la necessitat de
qualificar aquests actes com a infern, estant convençuda que no hi ha
res d’hipèrbole en la meva qualificació.

Frases
com aquestes omplen els articles taurins publicats de manera constant
als diaris d’aquesta província, escrits per i per als quals
graciosament es fan cridar “amants dels toros”.

Per això
m’atreviria a afirmar que si la tauromàquia és amor als bous, el
terrorisme és amor a la societat, si bé cap classe de terrorisme humà
crec que pugui ser sentit tan profundament com el terror que els
provoquem els animals, ja que ells no poden mantenir l’esperança de
l’alliberament. El seu únic alliberament és la seva mort.

Autor: Era
Ética y Respeto por los Animales

Sis bous embolats a la vegada, per a beneplàcit dels maleïts fillsdeputes que es diverteixen amb aquests actes. Mireu-los, tractats com a brossa, com a objectes, en lloc de com a èssers vius… Hi ha dret a açò? Es pot jugar amb la vida per a entreteniment de ments malaltes? De gent que no té sentiments ni escrúpols o que viu en la ignorància? 

I amb un poc mes d’humor, però amb realitats: CQC investigant sobre els bous embolats.

Se li trenca la pata al bou al intentar embolar-lo en Oropesa, Castelló. El trauen a rastres com si fora un sac de merda.

Bé, Castelludes i Castelluts, açò es el que mos du el nostre senyor alcalde a Castalla aquest dissabte. Aneu a perdre-vos aquest espectacle digne de ments malaltes i perverses?

Senyor alcalde, a aquest si que entraràn xiquets? a que si? Però a vorer un concert d’un grup de música del poble no, eh?

Estic tan indignat, tan terriblement fotut, que son quasi les dos de la matinada i sols se m’ocurreix una cosa. Espere que el bou tinga la seva respectiva revenja per tot el mal que li fan.

FORA
BOUS EMBOLATS DE CASTALLA!