Venia sentint en el cotxe el "Since I’ve Been Loving You" dels grandíssims Led Zeppelin, poc després d’haver llegit al diari la lamentable noticia de una urbanització que volen construir al Maigmó. I com el bon menjar, la meva ment degustava acords i "riffs" majestuosos d’aquest gran grup. I al contrari del bon menjar, aquesta música no la tasten (ni la volen tastar) tots. Ells s’ho perden.
Entre nota i nota, no parava de pensar, la passió d’aquesta gent es contagiable, i he arribat a un estat de percepció de la realitat desconeguda per a la majoria…(continua)
Les notes continuaven sonant al cotxe, mentre es divisava el castell del poble de Biar. La rutina de fer el mateix trajecte tots els dimarts i dimecres, i aquella música tan captivadora, han fet per un moment que no me n’adonara de que estava conduint. Tan sols pensava.
Pensava que tot continua igual o pitjor que abans. Que cada dia tenim el mateix, pot ser el que ens mereixem. Que la societat no ha canviat gens. Des de l’any zero fins avui sols s’han comés que barbaritats.
Canviava la cançó i sonava el "Dance the Night Away" de Van Halen, era lo poc de trellat que el meu cap acceptava en aquells moments. Començava a pensar en lo ben muntat que ho tenen i ho han tingut els capitalistes, els especuladors, la gent sense escrúpols. Des d’aquell any zero, en el que va nàixer un dels primers revolucionaris, que poc després mataren, poc ha canviat. Un revolucionari que mataren per defensar el que jo i molta més gent defensem: La gent pobra, els treballadors, compartir la riquesa, compartir el menjar…
Aquest personatge, que molts tenen damunt del llit, penjat en una creu, va fer molt per a que tots tinguérem el mateix, i el mataren per a que eixes idees no avançaren. Aquest personatge tan volgut per certa gent que deuria de pensar millor qui tenen penjat damunt del llit i quines eren les seves idees, ja que poc s’assemblen al que prediquen els que van en sotana i tenen país propi. Això sols té un nom, i es hipocresia. La hipocresia dels capitalistes adoradors de una persona treballadora que volia lo millor per als pobres, que volia acabar amb l’acumulació de la riquesa per part d’alguns.
Canvia la cançó i sonen els acords de "Jailbreak" de Thin LIzzy, i recorde la pel.licula de J.F.K, i de seguida pense "altre que van matar els capitalistes". Poc a poc t’adones que tots els que han pogut canviar alguna cosa han segut aniquilats per aquesta gent que va de tratje i corbata. Aquesta gent que no compren que si tenen el que tenen es gràcies als treballadors, eixa gent que treballa nit i dia per a després tindre una hipoteca a 50 anys. Eixa gent que veu com la Terra plora al seu voltant per culpa dels interessos d’uns pocs.
Ja arribant a Castalla, sonava la veu esgarrada de Johnny Rotten, cantant dels Sex Pistos, i aquell himne generacional que es "God Save the Queen". Una esperança recorre el meu cos, una esperança de que el dia de demà pot ser les coses canvien. Però eixa esperança dura molt poc quan veus en que s’està convertint el teu poble i el mon en general. En un cúmul de consumistes que res tenen a veure amb el Deu que tant estimen. Com una regaora.