Buscant al correu

Pense

he existit en la més obscura penombra de les ànimes,
sé, i seré, i existiré, engoliré cada cop l’ombra i la traïció
per llançar-les sota terra.
escriuré el que sóc, no em callaré… pensant solitari,
quan el matí vinga entre pàgines borroses llegiré fort,
quan la llum s’apague seré de colors encegadors,
mai més miraré a terra, mai amagaré ni deixaré ma vida
als braços de l’oblit ni de la soledat descarada i trista.

covard, amarg, nu, esgarrat, vençut,
mai més seré això, la meua llengua ferida pel terròs de l’odi
dur dels telediaris s’alçarà en un lament ferotge i rebel,
cremen les impremtes cada nit, destrossant les vides,
salant els camps tous i les casetes del llaurador,
s’és conscient quan despertes d’un somni brut,
s’està ben amarg, ben gelat i incòmode, però s’és conscient

a les places temoroses vaig escoltar, vaig pensar, vaig veure cada mot
esgolant-se per les boques avares i falses…
als carrers ja ho he vist tot: insults, desprèci, amargor… guerra.
odi, foc, revenja, ferides obertes, diners bruts i despreciables,
desesperança, enyorança, morts diàries retransmitides per cable,
milers de morts per un aixovar negre, encisats d’obscur miserable,
envoltats de la misèria més dolenta amagada i execrable

atzar i llibertat
sonaven com un xiuxiueig,
lluny, en la nit dels temps,
sonava a vegades animal, dur,
no com la feblesa de l’home,
un posat a patir, l’altre a fer patir,
un posat a estar calent,
l’altre a estar congelat,
però d’un gel inexplicable que crema tota llavor,
tota estima portada a terme dintre dels ulls,
amb una potència malalta que ofega l’amor,
amb una ràbia nociva i un xiscle d’horror.

però això sols va ser un petit tràmit per al que ens espera companyons!
sols serà un petit instant tacat, el pròleg que trencarem,
l’espenta que necessitem per a engegar el batec immens i resolt
que escriurà l’invisible estima del nostre poble daurat pel temps.

jo sóc jo.