2. Sotanas

Huelen a muerto las sotanas que acechan como alimañas
en la noche más larga…la del hambre, el silencio y la rabia.
No se paran ante nada y clavan como una garra la cruz y la espada
Orden, Religión y Patria, sangre ibérica y fe cristiana,
rosario, misas y curas, cantos pueriles que amedrentan
vigilan conciencias y las atan ahogando pechos y gargantas
Ésta es la iglesia de España.

Estirpa al rojo de este pueblo y hazle ver con el suplicio
que el demonio está en el cuerpo y la cuneta es el único remedio.

Con aceite de ricino humilla y rapa a la madre, a la compañera, a la hermana,
a la hija del condenado por la justicia de Dios
Es el merecido trato….y la muerte metida en casa

Estirpa al rojo de este pueblo y hazle ver con el suplicio
que el demonio está en el cuerpo y la cuneta es el único remedio.

Porque en su nombre los matan…porque en su nombre los matan…

Ahora quien ruge es el silencio impuesto enterrando las voces en este maldito tiempo
Tierra de conejos, país de madrigueras
¿cuántos huesos se han tragado las cunetas?
Y danzan… y danzan… y danzan las sotanas alrededor del fascismo
que las proclama valedoras de la Raza y la Santa Cruzada
su monumento a los Caídos de vergüenza se desangra,
de vergüenza se desangra…de vergüenza se desangra

L’església….una de les grans protagonistes del genocidi franquista. Va formar part activa en la preparació del cop d’estat i la repressió posterior.

La República havia apartat a l’església de l’educació i de l’estat, proclamant un estat laic. A l’església no li va agradar gens aquest avanç espectacular en la forma de portar el país, i molt menys que li llevaren el pressupost estatal destinat a augmentar el volum de les seues fortunes i sobretot, a la seua eŀlaborada tàctica de mantindre al poble analfabet i servil.

Aquestos avanços es queden paralitzats en l’època del “Bienni Negre” (del 34 al 36) quan la dreta entra al poder. Però el 1936, quan el “Frente Popular” (totes les forces d’esquerres unides) guanya les eleccions, l’església comença a patir de nou pels seus privilegis.

“L’esglèsia va silenciar l’extermini que va seguir a l’ocupació de les ciutats i pobles republicans per les tropres franquistes, va incitar a la persecucció i va denunciar i ”delatar als impius mereixedors del màxim càstig. El toc de campanes, processons, actes de desgreuge, misses solemnes i tedeums, va impedir que la jerarquia, els religiosos i els catòlics més pietosos escoltaren les descàrregues dels escamots d’execució. La sang dels seus màrtirs clamava revenja. Per als altres, ni pietat ni perdó.”

La Iglesia de Franco, de Julián Casanova

“El fum de l’encens i el fum del canó, que puja fins a les plantes de Déu, són una mateixa voluntat vertical d’afirmar una fe i sobre ella salvar un món i restaurar una civilització”

José María Pemán

“Efusivament envie a Vostra Excel·lència i a tot el poble espanyol, la nostra apostòlica benedicció”.

Així felicitava el papa Pío XII a Franco a l’abril de 1939 per telegrama, després de la victòria en la “creuada per la religió, per la pàtria i per la civilització”(paraules d’Isidro Gomá).

Amb l’arribada de la victòria, que no de la pau, l’enorme quantitat de presos polítics són obligats a treballar en la reconstrucció del país (acusats de ser els responsables de la destrucció d’aquest), en condicions d’autèntics esclaus. Realitzen moltes obres, entre elles la més representativa pel seu volum: el “Valle de los Caídos”, on l’estreta relació entre lo militar i lo religiós queda patent.

“El resultat dels plans d’extermini dels colpistes fou l’assassinat de més de 200.000 persones, l’exili de més de 500.000 republicans, 280.000 presos en presons per tot l’estat, 190 camps de concentració amb 350.000 presos: 50.000 moriren i 200.000 foren utilitzats com mà d’obra esclava(…). Son molts els historiadors, polítics, escriptors que es neguen a debatre la possibilitat d’aplicar la paraula genocidi a l’ocorregut després del colp d’estat. Per què després de 70 anys no podem anomenar les coses pel seu nom?”

Genocidio. Enrike García Francés

“Però a aquestos quasi 400.000 morts, hi ha que afegir l’esgarrifosa xifra d’altres 200.000 morts que foren executats de mil diverses formes pels guanyadors franquistes després de la “victòria”.”

Los Topos. Jesús Torbado i Manuel Leghineche

(…)El número d’afusellats en aquestes comarques (Alcoià i Comtat), va arribar a 122 persones ( ja que la majoria de militants republicans i d’esquerres havien escapat en vaixells des del port d’Alacant, sinó la xifra havera segut molt més alta). Alcoi fou la ciutat de la província on major número de victimes hi va haver, mentre que Castalla ho va ser en relació al número dels seus habitants: van ser afusellats militants del PCE, i va haver entre els afusellats una dona de 60 anys, i altra amb una filla lactant”.

“Prompte començaren nombrosos judicis contra destacats dirigents republicans, socialistes, anarquistes i comunistes de la comarca, com l’ex-batlle d’Alcoi, Evaristo Botella Asensi, que fou indultat un cuart d’hora després de la seua execució(…) Enrique Vañó Nicomedes, els membres de la Guàrdia Popular Antifeixista d’Alcoi, els batlles i diversos veïns de Benimarfull i Cocentaina, l’advocat Gregorio Ridaura Pascual i diversos membres del Comité Revolucionari de Banyeres. 17 d’ells foren condemnats a l’última pena i afusellats en Alcoi. Altres foren jutjats i alguns executats en Alacant, com el militar Roberto García Domenech, l’anarquista Enrique Barberà “Carrasca”, el metge Matías Uribe, germà del dirigent comunista Vicente Uribe, el mestre de Muro Lluís Rovira, l’alcalde de Canyada Vicente Galvañ o el socialista iberut Francisco Soriano(…)

(…)foren freqüents els apallisaments i tortures, com els soferts pel comunista Àlvaro Seguí, el secretari i diversos militants de la CNT de Beneixama o l’alcalde de La Canyada.(…)el músic alcoià Carlos Palacio, que va romandre amagat a sa casa des de març de 1939 fins al 1945(…)

Història de l’Alcoià, El Comtat i La Foia de Castalla (Diari Información).

Localització de la fàbrica “El Punt” de Castalla, que es va dedicar a l’eŀlaboració de vestits per a l’exèrcit republicà. El tèxtil de la comarca de l’Alcoià va abastir les files republicanes.

Avui 20 de novembre, és un bon moment per a veure el que passa al nostre voltant. Manifestacions feixistes en honor del dictador Franco que quedaran en res, que ni tan sols s’emetran als tele-diaris,, i que estan recolzades, amb l’efectiva pràctica del silenci, tant pel Partit Popular (hereus franquistes per exceŀlència), com del PSOE.

Després de tants anys, els franquistes es troben de ple a les institucions espanyoles, amagats en una falsa democràcia (escrita a una falsa constitució poc després de la mort de Franco). Personatges com Fraga, Mayor Oreja, i tants feixistes del Partit Popular, que serien desterrats en qualsevol país europeu per enaltiment al terrorisme, a Espanya són admirats i votats democràticament…Que ens està passant senyors? No podem obrir els ulls després de tants anys? No podem alçar el cap d’una vegada els qui pensem que els republicans van lluitar per defendre un estat legítim? Comunistes, anarquistes, socialistes i repu
blicans convençuts que van lluitar per la justícia i per la llibertat… Ja esta bé de mentides!!

“El últim reducte republicà de la comarca de l’Alcoià, i de tota Espanya fou l’aeròdrom improvisat en la zona de “La Marjal”, situada entre els termes municipals de Castalla i Onil. Aquest aeròdrom, que albergava a importants minories comunistes, no es va rendir fins l’arribada des d’Alacant d’un grup de falangistes l’1 d’abril de 1939. Aquest mateix dia entraren en Alcoi les tropes italianes del “Corpo Truppe Voluntarie” i el “6º Tambor de Regulares de Tetuán” que varen ocupar definitivament l’aquarterament militar de la plaça.

Ultim reducte republicà a “La Marjal”

La repressió, la violència i les morts van renàixer de nou contra els qui havíeu defès el govern legítim de La República des de 1936. El 6 d’abril es va constituir un jutjat militar per a conduir la repressió i el 24 de maig es van iniciar els judicis sumaríssims en la casa consistorial d’Alcoi. La víctima més destacada fou l’ex-batlle d’Alcoi Evaristo Botella Asensi. El 26 de maig fou condemnat a mort, i el 23 de setembre afusellat en un forat d’un túnel del ferrocarril d’Alcoi-Alacant. (…) no va ser l’única víctima mortal de la repressió(…) El 5 de novembre de 1940 era afusellat l’ex-batlle de Castalla Agustín Rico Beneito, i el 3 de març de 1942 l’ex-batlle d’Ibi Miguel Picó Guillem”

Història de l’Alcoià, El Comtat i La Foia de Castalla (Diari Información).

“No foren ajusticiats. Foren assassinats per lluitar, elles i ells, per la justícia(…). Ja hem vist les pàgines de color blau com la camisa falangista. De color negre com la sotana d’Isidro Gomá(cardenal propulsor de la denominació de creuada al colp d’estat dels generals, sospitosament afinats els primers dies del colp d’estat en el convent de les “josefines” a Pamplona i visitador assidu de Mola). Color negre com la sotana de Franciso Anzín amb pistola i corretgeta ajusticiant al “agostero” Meneses. També del color negre de la sotana del bisbe Manuel Arcaya donant ànim i fe i arengant el poble a defensar Espanya i Crist fins a triomfar o morir

Hem llegit també les pàgines de color verd com l’uniforme de la guàrdia civil, defensora dels interessos dels cacics.

Les pàgines de color gris amb l’uniforme de Emilio Mola (el director) “hi ha que sembrar el terror…hi ha que deixar sensació de domini eliminant sense escrúpols ni vacil·lació a tots els que no pensen com nosaltres”. El mateix uniforme que el general Sanjurjo, nascut a Pamplona. Idèntic uniforme que el general Yagüe. “per suposat que els he matat, què esperava? Anava jo a carregar amb 4.000 rojos amb mi mentre la meua columna tenia que avançar a marxes forçades? Anava jo a deixar-los lliures en la salvaguarda per a que Badajoz tornara a ser roig?”.

Pàgines color gris com el vestit de l’administrador del duc de l’Infantat, Ramiro Torrijos, l’autèntic cacic local.

Pàgines de color roig com la boina requetè de l’historiador oficial navarrès Jaime del Burgo. Però també era roja la sang dels assassinats. I de quin color era la por en la cara de “las pelonas”. Les dones que eren passejades amb el cap rapat i obligades a prendre oli de ricí. Humiliades doblement (com persones i a més a més com a dones)(…)

Posarem les nostres oïdes i serem la seua veu i el seu alè. Serem la seua ràbia i les seues llàgrimes.”

La Tierra Está Sorda. Barricada