Deu anys sense el guardià de les paraules - 1986

“Una vegada, ja fa anys, el meu amic Francesc Amorós, propietari de vella nissaga, fill i veí de Castalla, em va convidar a passar uns dies de cacera en el seu mas de Planisses. I un dia de novembre, a les primeres i quietes hores de la vesprada, vam eixir cap allí des del poble, pel camí de la Creu Vermella. Un sol pàŀlid i tebi iŀluminava de gaidó els espessos olivars i daurava les pinedes llunyedanes; sons de picarols venien de les altes llomes, i sentíem les veus allunyades i malenconioses dels mulers que llauraven per les recòndites fondalades. Al davant nostre, cap al sud, la serra de Castalla s’alçava una llarga sèrie de pics elevats i majestuosos, on s’agafaven, quiets i brillants, alguns borrallons d’esfilagarsada boira.

El peu de la serra, en la direcció de migjorn que nosaltres dúiem, s’escau a hora i mitja bona del poble. El camí, fins allí, travessa una terra bastant plana, reblida d’oliverars, ondulada lleument per les llomes que davallen dels vessants de la serralada, i tallada per rieres seques cobertes de pedregós ramblís on creix algun pi bledà i alguna aïllada mata de baladre. El colpeig de les ferradures de les mules que muntàvem feia un ressó alegre enmig del silenci quasi absolut dels olivars. Quan arribàvem a la cruïlla de camins del Llentisclar, un home vell llaurava un guaretó a la vora del camí, i ens va veure passar a cavall i amb les escopetes al muscle. Ell parà gentilment la tasca i el saludàrem. Després ja no vam trobar ningú. “

Recordem a Enric Valor! Des de Castalla, la gent que estima la seua llengua i el seu país, et recordem avui, 10 anys després de que per fi abandonares Cassana:Planisses, Gentisclar, L’Empenyador, la Serra de Castalla i tants altres indrets on els castelluts passem estones agradables, i que tu vas immortalitzar per sempre.

“On parlen la llengua que es parla a Castalla és la meua nació”