1. De l’espai no te’n refies mai
2. Va com va
3. El desesperat
4. El diluvi
5. Tot explote pel cap o per la pota
6. Homenatge a Teresa
7. Ai!
8. Encara nois, encara
9. Sageta de foc
10. Autocrítica i crítica
11. Serà un dia que durarà anys
12. Culminació
13. Cançoneta juganera 2
14. Lliçó de sumes i verbes
Després dels darrers esdeveniments al País Valencià, més que mai ens fan falta les idees i la ideologia del gran mestre Ovidi Montllor per a donar veu a les nostres lluites…i amb un toc de modernitat de la mà del grup de Vilafranca del Penedès, Inadaptats!
Un disc amb un recull de les seues millors cançons, interpretades en clau de rock, punk, hip-hop, ska, oi! i fins i tot un arranjament de Big Band interpretat per la Transpenedès Jazz Orquestra.
Inadaptats dona la paraula a l’Ovidi per donar la paraula a la classe treballadora dels Països Catalans!
NOTA: Hi ha algunes parts que estan bloquejades a tots els països, i altres que es poden veure únicament als Estats Units. Ací hi ha una forma de saltar-se aquesta restricció. També vos deixe els enllaços per baixar-ho. Si tampoc podeu fer-ho, inclús podeu enviar-me un correu i veure que podem fer a webmestre[arrova]jordijuan.com
Documental que compren la història del Rock en set èpoques diferenciades i amb una durada de 6 hores (aproximadament): el naixement del rock, l’època del rock conceptual o “art rock”, el punk, el heavy metal, el rock de grans estadis, el rock alternatiu i finalment el rock independent, produida per la BBC i emesa per VH1 una mica retallada respecte a la versió original. Des del naixement del rock amb “Like a Rolling Stone” i les actuacions de Jimi Hendrix, fins a bandes més recents com Artic Monkeys o Coldplay, passant per la revolució punk i alternativa, i l’esclat del Heavy Metal i el Rock de grans estadis. Imprescindible.
“Raimon a Xàtiva” és una emotiva retrobada del cantautor valencià amb la seva terra natal després de 18 anys de no cantar-hi.
A més d’un recull de 19 temes rellevants en el conjunt de la seva obra i emocionalment lligats al seu poble, “Raimon a Xàtiva” ens permetrà conèixer quin significat té pel cantautor l’indret on va néixer, els records més lligats a la seva infantesa o bé on va escriure els seus primers versos. També ens desvelarà quina ha estat la influència que sobre ell han tingut determinats racons emblemàtics de la ciutat o com van ser els seus primers contactes amb la poesia d’Ausiàs Marc o de Salvador Espriu.
El concert és, al mateix temps, una celebració dels 50 anys de Raimon a la cançó. Es va gravar al Gran Teatre de Xàtiva el 16 de maig del 2010.
El regal que us fem el rei del punk i jo és tota una declaració de principis, tot un estil de vida, una forma de pensar, un missatge optimista i alegre: el futur no està escrit. Si bé el eslògan del moviment punk va ser el No Future (“no hi ha futur”, però en to pessimista), aquest és el que ens recomana el rei del punk, el senyor Joe Strummer, cantant i líder del grup més gran de la història del punk: The Clash.
Aquest documental és probablement un dels millors que he vist. Tota una revelació en forma de documental sobre una de les figures més importants dels anys 70 i 80. El seu àlbum, London Calling, és un dels més influients de la història del rock, amb un missatge totalment socialista, amb una menció especial a la cançó “Spanish bombs“, sobre l’heroisme dels republicans a la guerra civil espanyola.
Us convidem a conèixer un profunditat un dels músics més influents de la història del rock: al capdavant de The Clash, Joe Strummer va ser una de les més grans estrelles del punk. Però sobretot, Strummer va ser un rebel que va creure en el poder de la música per transformar el món.
Amics, músics i admiradors es reuneixen al voltant d’una foguera per recordar Joe Strummer en un ambiciós documental signat pel realitzador Julien Temple (“The great rock’n'roll swindle”, “The filth and the fury”, “Glastonbury”…).
Asseieu-se a la cadira, que el circ de la fantasia, els contes i la imaginació arriba a les seves llars: el Cirque De Morgue!
Comencem amb la narració d’un conte en finès anomenat Taikatalvi (hivern màgic), on podreu escoltar el so d’una caixa de música infantil i unes flautes ben dolces, per entrar amb força amb elsImagineers: Annete Olzon, Marco Hietala, Emppu Vuorinen, Jukka Nevalainen i el gran mestre dels imaginaris Tuomas Holopainen! I com no, acompanyats de tots els altres grans protagonistes d’aquest circ: la Looking Glass Orchestra amb els cors de la Metro Voices i els The Young Musicians London.
Recordarem les aventures de Peter Pan i visitarem la seva tomba buida a Storytime (l’hora del conte), on la teatralitat cobra protagonisme durant tot el tema.
A Ghost River (riu fantasma) pareixerà que em convidat a Eddie Van Halen a la guitarra, però és el membre dels Imagineers: Emppu Vuorinen. Escoltarem una petita lluita de veus entre els Imagineers Olzon i Hietala. Qui creus tu que guanyarà aquesta batalla?
Passem del teatre a un club de Jazz fosc i ple de fum, on ens relaxarem una mica amb un bon got de Whisky i el so del piano. Slow, love, Slow sorprendrà inesperadament als assistents a aquest circ tan especial que ens porten els finesos Nightwish.
Però d’un extrem, passem a l’altre. Ja que de sobte, el teló torna a pujar per a que sonen les gaites irlandeses, de la mà del convidat Troy Donockley. I Want my Tears Back (vull que tornen les meves llàgrimes) posarà de peus a tots els assistents a aquest espectacle, especialment a la segona batalla del disc entre la gaita de Donockley i la guitarra de Vuorinen.
“Ladies and gentlemen
Be heartlessly welcome!
To Cirque De Morgue
And what a show we have for you tonight!”
I entrem al món de les bruixes i els malsons, on la bruixa Anette Olzon ens espera mentre els xiquets canten “ Ring-a-ring-a-roses, A pocket full of posies;Hush! hush! hush! hush! We’re all tumbled down”. Aquesta història de por, Scartale (conte de por) , és probablement el moment més divertit i espectacular de tot el show! Ens recordarà per moments a moltes bandes sonores de Disney, especialment de The Nightmare Before Christmas.
Si abans erem a Irlanda, ara passem a l’orient amb l’espectacle instrumental Arabesque, on podrem escoltar a l’orquestra Looking Glass i els cors en tot el seu esplendor. Per a quedar-se bocabadats.
Turn Loose The Mermaids (tornen les sirenes en llibertat) ens convida al relax després de tant d’èxtasi. En aquesta podem recordar melodies de l’oest americà cap al final del mateix. Amb indis, vaquers…Al final del riu el sol es posa. Preciosa.
I que dir de Rest Calm (descans tranquil) , que comença pujant d’intensitat per a que puguem gaudir de nou amb una nova lluita entre les veus de Marco i la bruixa Anette Olzon. Aquesta és una dura batalla, ja que els dos tenen una veu magnífica. Potser guanye el cor de xiquetes i xiquets! Els espectadors gaudiran d’una cançó a moments moguda, i amb parts de balada. La tornada es repeteix al final constantment incloent nous elements que l’oient té que intentar descobrir. Seràs capaç?
The Crow, The Owl And The Dove (El corb, el mussol i el colom), magnifica lletra en aquesta cançó a mig temps que ens farà submergir-nos en un mar de tranquil·litat.
Comencem a acabar, i només podem fer-ho com em començat: Amb cors brutals, bombos, plats, violins, potents guitarres… Last Ride of the Day (el darrer passeig del dia) és un tema dels que ens tenen acostumats els Imagineers, i del que no podràs llevar-te la melodia enganxosa del cap. Faran que tots s’alcen de les banquetes i aplaudisquen ben fort.
Finalment, l’actuació dels nostres trapezistes, malabaristes, bruixes i demés membres del circ d’imaginació musical acaba amb una peça dividida en tres actes, anomenada Song of Myself (cant a mi mateix), on Anette ens embruixa una vegada més amb les seves qualitats interpretatives, i on tots els altres actors l’acompanyen de forma magistral. Un deu.
I després d’una bona estona aplaudint, l’orquestra Looking Glassens fa un bis amb un extracte de les millors melodies de tot l’espectacle del Cirque de Morgue amb la peça Imaginaerum. Per a llevar-se el barret!
“Heavy, la història del metal” és un documental sobre la història del rock dur des de Black Sabbath, Deep Purpe i Led Zeppelin, fins a Marilyn Manson i Limp Bizkit.
Està dividit en quatre parts:
“Welcome To My Nightmare” ens condueix des de les arrels del Metall a finals dels anys seixanta, en la industrial i bombardejada ciutat de Birmingham (Anglaterra) fins a l’espectacular ascens de Kiss i el “Glam Metal” a principis dels anys setanta. En aquesta etapa destaca el gust per disfressar-se i la teatralitat de les actuacions de Rock. A destacar la que dona nom a aquest capítol, del mestre Alice Cooper. Molt després, als 90, un jove estatunidenc anomenat Marilyn Manson faria el mateix!
“British Steel” examina el dolorós creixement del metall durant els anys 70, quan els crítics prestigiosos del Rock i el Punk van amenaçar la seua existència. El Rock dur estava de capa caiguda, i el que es duia eren les crestes i els pantalons trencats. No hi havia lloc per al virtuosisme. Però un desconegut Rob Halford, cansat d’eixa moda, entrava a una tenda de roba sadomasoquista, i creava un nou estil (jaquetes de cuir i punxes) i l’històric himne “Hell Bent For Leather“. Abans del final de la dècada, bandes com Judas Priest, Iron Maiden i Def Leppard van donar forma al que després va ser conegut com “The New Wave of British Heavy Metal.”
“Looks That Kill” mostra la prosperitat del Metall a l’assolellada Califòrnia: Quiet Riot, Mötley Crüe, Guns N’ Roses… el món de metall a Sunset Strip! I amb l’escuma de les banyeres d’hidromassatge (jacuzis) de totes aquestes estreles del Hard Rock i el Heavy Metal, la crítica va crear la pel·lícula “This is Spinal Tap” i el llibre “The Decline of Western Civilization“. A destacar la mítica escena del membre del grup W.A.S.P. (We are Sexual Perverts) ofegant-se a la piscina amb una ampolla de Vodka, que ix també al documental.
Un servidor ha penjat el concert de més de tres hores de durada al Youtube, amb 13 parts. Espere que el disfruteu!
Lluís Llach va decidir acabar la seva carrera de 40 anys, almenys amb acompanyament de músics, el dia 24 de març a Verges en una carpa amb capacitat per a cinc mil persones. Tanmateix, davant la gran demanda per assistir a aquest concert, com ho demostra que les entrades s’exhaurissin en mitja hora, Llach va ampliar el comiat amb un segon concert per al dia anterior.
Els concerts van ser organitzats per l’Ajuntament de Verges, la coordinadora d’entitats del poble i les ONGS Salvem l’Empordà i Metges Sense Fronteres, beneficiàries dels guanys del concert per decisió expressa del mateix Lluís Llach.
Posava el punt final amb totes les seves facultats, en el punt àlgid de la seva carrera artística, en un concert d’unes tres hores precedit per una contundent xiulada per l’entrada del president Montilla. Llach va ser contundent amb els comentaris ideològics i polítics que feia entre cançó i cançó. Davant de gairebé tot el govern de Catalunya, va criticar l’actitud mediocre dels polítics amb l’estatut i va dir que feia vint anys que l’esquerra social europea havia renunciat a transformar la societat.
El concert va ser un repàs en una primer part del seu darrer disc i. per continuar amb una recopilació de cançons clàssiques de tota la seva trajectòria. Finalment, el públic va dir adéu a Llach cantant L’Estaca, Laura, Que tinguem sort i Els Segadors, mentre ell marxava de l’escenari caminant entre els assistents i saludant tothom qui es trobava.
El concert, emès per TV3 i que va tenir una audiència superior a mig milió de persones, s’edità en un triple CD i es convertí en l’últim treball de Llach, encara que deixa la porta oberta a actuacions amb el seu piano a petits teatres i col·laboracions puntuals.
ALERTA!Aquesta banda practica música “underground” que no té res a veure amb la música tradicional i comercial. La música de Moonsorrow tracta de representar situacions no convencionals i fer que la teua imaginació cree paisatges del no res a través de sons i música. Les situacions que crea Moonsorrow són d’escenaris terrorífics o apocalíptics que no es tracten mai a la música “convencional”.
“Capítol Cinquè: Devastat” i “Com ombres vivim a la terra dels morts” són dos discos de la banda finesa Moonsorrow. Una banda que practica metall folklòric pagà amb tocs èpics i foscos. També hi ha qui ho defineix com a Viking Metal.
L’àlbum “Viides Luku – Hävitetty”, va ser definit pel New York Times com “un àlbum fascinant i ple de música“. I es que aquesta banda no es pot escoltar als altaveus dolents d’un portàtil… hi ha que agafar uns bons auriculars i descobrir cada matís i cada paisatge. Tancar els ulls i imaginar-te el que et conten aquestos finesos o imaginar-te el que tu vulgues. Però està clar que amb uns noms com “Devastat” i “Les ombres al caminar a la terra dels morts”, pots imaginar-te que és la destrucció de la terra, i el posterior desenllaç dels supervivents a les ombres d’un món en runes. Pots ajudar-te amb les traduccions a l’anglès de les seues lletres.
El capítol cinqué, “Hävitetty” , es composa de dues peces extenses cantades, xisclades o escridassades en finlandès, una de les llengües més estranyes del planeta.
La primera cançó, “Jäästä Syntynyt / Varjojen Virta”, que es tradueix com a “ Nascut del gel / La corrent de les ombres“, comença amb una guitarra melancòlica, nascuda del gel. Poc a poc la música va guanyant en intensitat i complexitat i va sonant cada vegada més metàl·lica, fins arribar a un moment de clímax post-apocalíptic. Després, al minut 16 torna altra vegada la calma amb una guitarra acústica i acordions amb sabor de música finlandesa. Però la calma rebenta una altra vegada amb una tempesta de metall negre que culminarà al minut 21, per a realitzar el desenllaç mitjançant un ritme majestuós ple de “riffs” absolutament heavys.
La segona cançó “”Tuleen Maa Ajettu” (“Una terra clavada al foc)” , comença de les cendres de l’anterior, amb tambors tribals i cants de guerra, i amb una guitarra acústica que ens condueix poc a poc, una vegada més, cap a riffs típics del Viking Metal. Cap al minut 8 podem escoltar uns cors i una vegada més els tambors de guerra, aquesta vegada amb un acordió. Cap al minut 13 explota la violència de forma desenfrenada, amb la part més ràpida i contundent de tot el disc, i on podem apreciar que Llucifer a fet acte de presència en la composició del disc. Tot acaba amb uns sons inquietants on s’aprecia el vent i el foc.
Però la història no acaba ací, ja que “Com ombres vivim a la terra dels morts“ és la continuació de “Devastat”. Aquest disc té 4 cançons i 3 àudios per a submergir-nos, més si cap, en una situació post-apocalíptica.
Aquest disc és més ombrívol, més fosc, més pesat i més opressiu en general. Ens posem a la pell d’un supervivent d’algun tipus de catàstrofe apocalíptica. Realitzem un viatge a territoris de mort i foscor, i a un infern de neu i gel. M’encanta també les diferents formes en que tracten la melodia principal, donant-li cada vegada una interpretació i una sonoritat.
“Huuto” (El Crit) és possiblement la millor cançó d’aquest disc. Comença després del udol d’uns llops i el caminar lent i desesperat d’un supervivent de l’apocalipsi, amb una guitarra acústica marcant el temps. Després amb riffs marca de la casa, i una vegada més la melodia principal de l’àlbum amb la veu desgarrada del cantant. Aquesta té més matisos i més canvis, i podem tornar a escoltar violins i tambors cap a la meitat de la peça, en un ritme marcial. Acaba aquest crit amb la melodia principal del disc, però molt tètrica i intrigant, mentre escoltem una vegada més unes passes en la neu…
En el tram final del disc tenim “Kuolleille” (Cap a la mort), acompanyat d’uns crits dolorosos i d’angúnia. Ací és quan entra en joc la principal trama del disc, el concepte principal de tot l’àlbum. A l‘última cançó “Kuolleiden maa – La terra dels morts”, ens podem imaginar un terreny extens, ple de cadàvers, i a un supervivent que, entre dolors i misèries, tristeses i agonies, es prepara per a una fúria titànica que ens dóna la benvinguda a les tenebres i a la malenconia. Les guitarres i els paisatges que dibuixen ens transporten a un lloc llòbrec i infernal. Les melodies acústiques també es donen cita, així com la velocitat més pròpia del Black Metal. Absolutament al·lucinant el solo de guitarra quan queden 6 minuts per acabar aquesta experiència aterridora, i els darrers cors i colps de tambor que donen punt i final a l’angoixa.
Una experiència gens convencional és la que en porta Moonsorrow. No deixarà indiferent a ningú, sens dubte. Uns clamaran al cel, i altres donaran les gràcies a l’infern al veure una obra provocadora i original dins d’un mar de grups que són còpies de còpies.
Nightwish s’han ficat plenament al món de la imaginació i la fantasia. La pel·lícula té un argument realment fantàstic:
Imaginaerum explica la història d’un vell compositor de cançons, Tom, que pateix de demència severa. Tom ha tingut la malaltia durant anys i ha tornat a la infància. No recorda pràcticament res de la seva vida adulta. La seva música, amics, tot el seu passat, incloent la memòria de la seva filla són una taca en la seva ment fràgil. Tot el que queda és la imaginació d’un nen de deu anys. A mesura que s’allunya en coma, sembla impossible recuperar el que ha perdut. O no?
La pel·lícula és un viatge entre dues dimensions diferents. Tom viatja a través del seu món imaginari a la recerca de respostes i trobar records, mentre que la seva filla, Gemma, tracta de recuperar la fiança que havia compartit una vegada amb el seu pare en el món real. A mesura que s’han tornat més i més distants l’un de l’altre en els últims anys, i ara que hi ha més obstacles que els separen – el coma de Tom i la seva mort imminent – fan que la idea de Gemma estiga condemnada al fracàs. No obstant això, a través dels secrets més foscos de Tom, Gemma descobreix el camí que ha de seguir per trobar el seu pare.
Tot un encert des del meu punt de vista, i es que si d’alguna cosa anàvem coixejant els darrers anys és la falta de màgia que ens aporta un punt de vista més optimista del que ens envolta.
Aquest apunt ha sigut rescatat del meu bloc a Vilaweb i va ser escrit el 27 de setembre de l’any 2007. La descàrrega inclou el CD normal més la versió orquestral amb la Filharmònica de Londres. El proper 11-11-11 surt el nou senzill de Nightwish, “Storytime”, i el 2 de desembre el disc “Imaginaerum” a Europa.
Per fi, i després de uns mesos escoltant una promo amb “voiceover” ja tinc el disc sense aquella veu publicitària molesta.
Estem davant del que pot arribar a ser el disc, ja no de la setmana, si no d’aquest any i del vinent. Aquesta meravella anomenada Dark Passion Play, compta amb la col.laboració de l’Orquestra Filharmònica de Londres, encarregada, entre altres, de la b.s.o d’ “El Senyor dels Anells” “La misión” o “Philadelphia”, quasi res. El disc es la presentació de la seva nova vocalista, Anette Olzon. Aquesta jove, personalment, m’ ha fet oblidar a l’anterior vocalista Tarja Turunen, a pesar de les diferències musicals entre els dos, i ha fet un treball extraordinari i costós, donant-li una personalitat a la banda, en lloc d’intentar imitar a l’altra cantant.
